El "Gin" és, sens dubta, la beguda més popular de Menorca. Saben els entesos que a finals de la edat mitja començà a popularitzar-se l'ús d'alambics per a obtenir, el que místics i alquimistes de l'època, coincidiren en anomenar-lo "aqua vitae". Coneguts són també, des de Galeno, els efectes de la ginebra pels ronyons, tan es així que ja en la vella farmacopea s'utilitzaven productes com la mel de ginebra o el vi cuit amb ginebró. Del "aqua vitae" es passà al "aqua juniperi", resultat de la destil·lació d'alcohols amb baies de ginebra. L'invent tingué un èxit fulgurant baix el regnat del rei Guillermo III d'Anglaterra. Tan grans foren els abusos que el parlament anglès promulgà el 1736 la "Gin Act", per la que es prohibia la destil·lació i consum de ginebra, nom que havia rebut la beguda. Es més que possible que els britànics, establerts a Menorca des de 1708, fessin cas omís de la prohibició i continuessin destil·lant la ginebra, el "Gin", per el seu consum aprofitant la llunyària de la metròpoli. El cas es que, des d'aquelles remotes dades, el gin a l'illa es una beguda tradicional i popular. El gin de Menorca, francament diferenciat d'altres ginebres possiblement perquè s'elabora amb alcohol de vi de rem i no de cereal, es aromatitzat amb baies de ginebra belles i brillants, el que li proporciona aquest inoblidable sabor fi i penetrant, net i suau. Els menorquins, possiblement per a ampliar el número d'ocasions per a gaudir de la seva ginebra, rebaixen la seva graduació mesclant-la amb un poc de soda i afegint-li una escorça de llimona: al resultat l'anomenen "pellofa" i es deliciós com aperitiu. En las festes populars es beu la ginebra amb llimonada, la famosa "pomada".